Volto sense pensar on he d'arribar o cap on he d'anar o perquè volto.
He ensorrat gairebé tots els ponts, ja només puc anar endavant o renunciar-me.
No vull el seu llast, no vull ser llast.
No vull ser càrrega ni carregar.
M'he extraviat, estrany en el meu mateix jo.
Vagarejo fins que m'escric que vagarejo.
No trobo el camí que em menava al futur.
Quan miro lluny la boira m'ensenya el present amagat.
Quan miro a prop hi ha camins tentinosos, molts, massa.
M'he oblidat del propòsit, del meu, del que tenia quan vaig començar, si en tenia.
En tenia un, o potser alguns que feien un feix per seguir un camí enllà de l'horitzó.
M'he desvetllat al meu desert. El reconec perquè hi ha les meves coses.
Hi reconec les paraules, hi veig el gust de la foscor lluent, hi trobo estris... meus.
La sorra i els afloraments de pedres i plantes seques són les meves coses, els meus estris, les meves andròmines, paraules boniques o senzilles que em fan puntes de goig. Hi tasto les meves aromes preferides, s'hi sent olor de colònia senzilla de vermellor, hi noto l'absència de moixaines, això sí que em mata.
Al meu desert el més escàs són les carícies. Se m'hi acumula la ràbia fonda, eixorca, trobo a faltar tant les carícies que ploraria de ràbia de no tenir-ne però ploro de pena de no saber trobar-ne.
Visc en un cicle erm. Els pocs intents de sortir-ne són mers intents d'autoengany. Ni em dono prou ni el que m'he donat és prou per ningú.
M'he de reconèixer en el desert, dins del desert, a través del desert, he de saber-me, he de ser i he de saber qui sóc i què vull i fins on ho vull.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada