No em pertanyo.
Em sé part de la vida mateixa.
Maldo per ser-ne plenament.
És quan em veig desitjant-te que dubto.
Ni em veig ni m'hi trobo.
Inquiet en mi mateix passo les mans per l'espai on series,
em manques,
panteixo tentinejant el buit, davant meu i dins meu,
trobo precipici i lluor,
dubto,
ni et veig ni t'hi trobo,
se'm buida
esdevé boirosa
bleixo tremolós al caire de la certesa,
sé que es por, paüra atàvica,
de perdre, de perdre't, de ser cert i prou.
Seré.
Diré.
He voleiat prop teu
trèmol de prudència però
tres esglais m'han fet ardit qui sap si
la felicitat és un pas més enllà del silenci respectuós i poruc i
podia haver esquinçat abans el tel.
Represa la llum emocional
apago la raó i trepitjo la lleixa estantís, i què?
No hi ha felicitat emocional sense risc.
Aquest cop ho faig sabent-me fràgil, em conec i obro la porta, travesso la por i m'agrada, m'agrades.
Et vull conèixer més, molt més, sense límits.
Alegre, viva.
Aquest cop et se.
Aquest cop és penetrant.
Aquest cop em fa goig.
Aquest cop estic racionalment disposat a gaudir i a partir.
M'ha corprès com em miraves, m'ha fos, m'ha cremat per dins, m'ha fet enderrocar les murades, m'he llevat veient un esboranc on s'escolava tot de mi,
he obert, et suplico que entris i miris i exploris i preguntis i tastis i vegis i t'amaris de mi i desitjo que t'agradi que t'hi trobis bé, acaronada, amoixada, segura, respectada, estimada car jo t'he mirat com jo em vaig sentir mirat.
Ara és el meu cor qui esquinça la realitat i ensucra l'espai que m'envolta.
Com n'és de gustós sentir la tremolor del desig, la frisança per trobar-te.
Quin goig pensar-te, veure't, llum d'ulls demanant més de mi.
I si ensopego?
Ha estat un instant de felicitat i
sigui la felicitat la raó deïfica de l'univers vivent.
