He separat els ossos de la carn.
No he pogut respirar.
El fons és més dur que el fang que trepitjo enganxós.
Vaig tastar la dolçor.
He tibat la corretja,
m'he espellifat les mans.
El pou no és un pou, només ofega perquè no trobo el fons, no veig la llum, no puc escalar les parets, no puc aturar la caiguda, no hi puc nedar.
El pou i jo ens coneixem.
Una vegada, la primera.
Aquella vegada, la primera,
baixava constant, tou, lent, imparable.
El pou i jo ens coneixem.
La vegada primera
només em sentia baixar avall al fons.
Vaig notar el descens al cap d'uns dies.
Davallar pou avall era un fet.
Vaig mirar i mirar-me.
He escapçat el relat per reveure el camí.
No he pogut respirar com abans.
El pou és ample, tant que no noto les vores quan davallo.
Davallar no és ben bé caure,
més aviat és viatjar cap avall.
Viatjo lleuger però peso força.
Vaig veure'm i un cop fet vaig veure'l,
el meu pou,
el meu espai de baixada,
el meu fons sense fons.
Aquest cop no tenia teies enceses per guiar-me el retorn.
No és que sigui fosc és que no hi ha llum perquè no hi ha res.
Vaig aprendre a veure el pou i la llum.
Vaig haver d'escriure per veure el pou.
Vaig haver de llegir per veure la llum.
Vaig haver d'aixecar-me per notar el fons del pou.
Vaig notar el final.
He de notar el capdavall.
Ara que sóc al terra puc acostar-me a mi.
M'he vist despullat.
Nu de demàs.
Orb o potser cec de futurs.
M'escric per baixar el que sento del cap als ulls.
